diumenge, 29 de novembre del 2009
Els ordinadors portàtils a les aules i els llibres digitals.
dimecres, 25 de novembre del 2009
Mapa conceptual
Com he pogut veure amb l'observació dels diferents blogs, algú va arribar a construir algun mapa conceptual ja treballats anteriorment amb el professor Jorge a l'assignatura de TIC. Aquesta activitat era voluntaria i jo encara que ho vaig intentar, el resultat no em va agradar gaire com per poder-lo arribar a penjar el meu blog.
Sobretot he visualitzat el mapa que apareix al blog de la Sonia.
Aquest mapa conceptual està molt ben construit i cadascú l'ha pogut fer de la manera que creia més convenient.
dilluns, 16 de novembre del 2009
Educació i vida quotidiana d'Eulàlia Bosch
El llibre de l’Eulàlia Bosch m´ha reportat molt cops a la infància i a records que tenia amagats ja que va ser una etapa que la recordo com molt feliç i amb la pèrdua del meu pare a vegades hem feia mal recordar aquelles etapes , però aquest cop no.
Bosch mostra un gran talent en donar-li una dimensió filosòfica i transcendent a la quotidianitat i m´he adonat que molts cops jo sento i penso en coses que veig i que la resta segurament ni se n’adonen.És aquesta sensibilitat la que fa que al llegir el llibre senti tantes emocions.
Aquest llibre que es el que hem llegit vol donar la paraula als nens i a les nenes amb qui compartim els espais públics, als que tenim i eduquem a casa o a l'escola, al nen o a la nena que hem estat. Fruit d'una dilatada i polifacètica trajectòria professional, l'autora fa una invitació doblement argumentada: cada capítol s'inicia amb el relat d'una experiència personal que dóna lloc a un breu assaig en què el món de l'educació s'explora combinant l'aprendre i l'ensenyar, l'escola i la ciutat, la filosofia i l'art. Constitueix la invitació a continuar, des de l’experiència i la formació de cadascú i amb arguments propis, un diàleg fructífer amb els nens amb qui convivim, per parentiu, professió o elecció.
L'autora li ha donat aquest títol al llibre per donar a entrendre al lector que l´exposició de relats que exposa al llibre són històries breus per llegir però que alhora per les persones en que s´ha basat són moments reals que l'acompanyaran a la seva memòria al llarg de tota una vida.
I Educació i vida quotidiana penso que té el sentit de fer-nos veure que la educació no tan sols s´adquireix amb els pares o l´escola sinó que a cada pas del camí d´un nen fins arribar a ser una persona adulta o ciutadà ens eduquen diverses persones en el nostre día a día.
Per això l´autora relata que quan eduquem a nens hem de recordar que nosaltres també vam ser nens i dialogar amb ells i deixarlos espais per crèixer com a persones.
A continuació us adjuntu la seva bibliografia i una mica de la seva vida.
US ANIMO A LLEGIR-LO I RELLEGIR-LO!
dilluns, 9 de novembre del 2009
¿Què tienes debajo del sombrero?
FITXA TÉCNICA:
· Guió i direcció: LOLA BARRERA i IÑAKI PEÑAFIEL.
· Producció: JULIO MEDEM, LOLA BARRERA i IÑAKI PEÑAFIEL per ALICIA PRODUCE.
· Producció Executiva: GEMMA CUBERO DEL BARRIO.
· Muntatge: LOLA BARRERA, IÑAKI PEÑAFIEL i YAGO MUÑIZ.
· Música original: PASCAL GAIGNE.
· Músiques addicionals: MAURICE RAVEL i ALBERTO IGLESIAS.
· Imatge: VICENTE FRANCO i IÑAKI PEÑAFIEL.
· So: CELESTE CARRASCO i NACHO R. ARENAS.
· Duració: 75 minuts. Principio del formulario SINOPSI:
Què tens sota del barret? explica la vida de Judith Scott, una escultora nord-americana de 62 anys a qui li arriba el reconeixement internacional després de viure 36 anys en una institució psiquiàtrica. Judith té Síndrome de Down i és sordmuda. La seva història, és explicada a través de la seva germana bessona, Joyce, sense discapacitat, és el detonador d'una pel·lícula que viatja al Creative Growth Art Center a Califòrnia i descobreix altres personatges que com Judith busquen expressar-se a través de l'art.
Què tens sota del barret? és una reflexió sobre l'aïllament que pot provocar una discapacitat, i de com a través de l'art s'aconsegueix restaurar la comunicació.
CONCLUSIONS I OPINIÓ: El documental vol fer una visió de la vida de Judith Scott , una dona amb síndrome de Down, i la seva visió de l’art. Sempre hi han agut moltes opinions d’art, per això cada un dels artistes i persones de la societat té una definició d’art diferent. Per exemple jo podria considerar que les obres de Judith no són art i d’altres persones si. Es pot veure clarament que Judith fa un gran treball amb l’ utilització de materials que troba per casa seva i el seu voltant. Fa una selecció de materials i va desenvolupant l’obra durant setmanes fins a finalitzar-la. Utilitza materials com fils de diferents gruixos, rodes, paper,...fins a finalitzar l’obra que mai tornarà a ser tocada per ser renovada, només perquè es presenti a una exposició d’art. En el vídeo es vol transmetre la definició d’art i la valoració i diferenciació de cadascú d’allò que és art i el que no. He trobat que el documental es molt interessant i vol demostrar la vida de Judith, que en moments és molt sentimental i trista . També es busca que els receptors del documental es posin a la pell de la dona i intentin troba el motiu pel qual fa aquelles obres, perquè utilitza aquells materials i perquè els posa de tal manera.
CONILL
Vaig utilitzar les mitges de ballet de quan era petita, un globus, paper de diari, botons negres, paper de w.c. i fil ferro.
Vaig voler recordar els moments en que la meva professora de ballet ens deia conillets de tan petites que érem.
L'home del vent
Era una tarda d’hivern i la neu queia a les muntanyes, però jo em reguardava del fred a la meva casa de vacances. Sentia i escoltava els moviments dels arbres del meu jardí, com es movien ,i els cops dels finestrals colpejats per la forta nevada i el vent fred que no deixava ni sortir al carrer a fer un tomb.
Jo estava amb tota la meva família ( pares i germans) a la casa, però jo preferia estar a la meva habitació jugant amb el meu petit germà.
Estàvem jugant fent puzles, jugant a pares i a mares i també fent-nos pessigolles mutament. Però de sobte el vent va donar un cop fort a la finestra fins a obrir-la. El meu germà petit s’espantà i es posà darrera meu agafat com un mono acabat de néixer.
Ell tenia por, no entenia el motiu pel qual s’havia obert de sobte la finestra i tremolós m’ho preguntà.
Jo també era petita, devia tenir uns 8 anys i jo no tenia la resposta, però vaig ser capaç d’explicar-li que el vent era com un home molt, molt i molt fort que quan s’enfadava i tenia fred, feia que les coses es movessin molt ràpid, s’ obrissin, es trenquessin, etc.
Per un moment es va quedar més tranquil però espantat com si d’un home dolent que li volgués fer mal a ell es tractes, va baixar corrents les escales fins a arribar als nostres pares.
No va preguntar més sobre el motiu pel qual s’havia obert la finestra, però sempre que feia vent, intentava fer soroll per no sentir-lo.
dissabte, 7 de novembre del 2009
Noves entrades en la viquipèdia i la eduwiki
Eduwiki
És un projecte que té com a objectiu crear coneixement compartit entre alumnat de Primària i Secundària de les diferents escoles i instituts de Catalunya, biblioteques, casals.... a través, com el seu nom ja indica.
La viquièdia
És una enciclopèdia de contingut lliure que tothom pot millorar. Està traduïda l' informació en diferents idiomes i té un caràcter més tècnic que l'eduwiki.
Els dos projectes són una gran font d'informació que és extreta per qualsevol habitant que vulgui oferir l' informació a qui ho necessiti.
El nostre professors com a activitat ens va demanar fer una entrada a qualsevol dels dos projectes informatius.
El meu grup i jo vàrem triar eduwiki( perquè encara està en construcció i falten moltes paraules bàsiques).
La nostra elecció de la paraula a definir no va ser gaire difícil, era un dia plujós i s'ens va passar pel cap que podríem definir la paraula paraigües . El resultat va ser el següent:
Un paraigües és aquell instrument portàtil per a resguardar-se de la pluja, compost per un eix i unes varilles cobertes de tela que poden estendre's o plegar-se. Pot ser de diferents mides, colors i textures.
L' activitat va ser força interessant i entretinguda.
Blogs interessants
EL DISCURS(Digues de què parlaràs, parla'n i digues de què has parlat)
Tot discurs té una estructura: introducció, desenvolupament i conclusió.
- INTRODUCCIÓ: tema i objectius(informar, exoposar l'opinió, convencer, reivindicar, proposar, defensar, emocionar,...). En aquesta part el públic extà expectant i se li ha de donar gran importància (prendre interès als seus destijos,...).Hi ha diferents maneres d'introduir una exposició oral com: definir el tema a tractar, presentar els objectius al públic, presentar el guió, fer preguntes retòriques ,fer una lectura mental, documentar del tema, afirmar coses provocadores o explicar anècdotes personals per a donar intriga al públic.
- DESENVOLUPAMENT: explicació de les idees que s'han presentat en l'introducció. El públic perd la concentració i l'antenció cap a l'emissor. Hi han dos maneres de fer-ho: segons si es vol informar o convèncer al públic.
- CONCLUSIÓ: s'han de fixar uns continguts. Es pot fer de diferents maneres: repetir la introducció, resumir els punts principals els quals has tractat, invitar a l'acció, anunciar d'un esdeveniment futur, prometre alguna cosa o apel·lar als sentiments.
ALLÒ MÉS IMPORTANT D'UN DISCURS SÓN:
- Fer servir exemples.
- Bon humor.
- Esmentar autoritats, gent coneguda.
Penso realment que aquesta classe ha sigut una gran ajuda per a poder fer una bona exposició oral del Territori, però sempre s'hauran de controlar els nervis, la vocalització, etc.
XESCO BOIX i la DESCRIPCIÓ
La Rosa ens volia fer donar compte que la descripció l'utilitzem en moltes situacions sense donar-nos compte i va fer que ens fixéssim amb més atenció.
XESCO BOIX:
Xesco Boix i Masramon va ser el pioner de l’animació en aquest país. La seva feina és encara eina de treball per a mestres i educadors i el seu material continua vigent. Al llarg de la seva vida va gravar 35 discos i cassettes i publicar 10 llibres. A més, va fer més de 6.000 cantades en directe, majoritàriament per a la mainada. La seva feina va esdevenir una lluita pacífica, però lluita. L’arma va ser una guitarra, l’eina, les cançons i la voluntat, la de canviar tantes i tantes coses.
CANÇO DEL GRIPAU BLAU:
Vaig conèixer un gripau blau
un gripau blau babau
que es creia ser però de veritat
res més que un príncep encantat.
No es movia el gripau blau
el gripau blau babau
i es creia ric i tan bonic
que no volia cap amic.
Es pensava el gripau blau,
el gripau blau babau,
que era el seu cau com un palau
mireu si n’era de babau.
Ja feia dies que el gripau blau
que el gripau blau babau
de creure’s tan, tan important
a poc a poc s’ha anat inflat.
Molt em temo que el gripau blau
que el gripau blau babau
d’inflar-se tant li pot passar
que faci un pet com una gla.
La canço del gripu blau, va ser una de les escollides per la Rosa perquè era un bon exemple igual que la cançó de l'aladdin, el gato perez de Pedre Navaja, com un pany de Raimon,...
Aquesta classe va ser per a fer una introducció a l'activitat que haviem de preparar des de feina dies de Qui ets tu?. Era una activitat on s'havia d'utilitzar la descripció( ulls, cames, caràcter,...) d'una persona de la classe i aixó poder utilitzar les tècniques descriptives del dossier que ens van repertir a classe i de la classe més lúdica d'audio.
dimecres, 4 de novembre del 2009
Les web 2.0
En definitiva, la web 2.0 ofereix grandísimes possibilitats educatives. Conèixer, compartir, crear, participar i relacionar-se sén importants objetius educatius.
Molts de nosaltres, del grup classe,estem fent un molt bon us de les webs 2.0 mitjançant els blogs com per exemple el de la Sonia, la Clara Viñas, la Sílvia,...
No puc negar que jo amb les webs 2.0 he tingut moltes dificultats, però gràcies a la Sonia Guimenez tot se m'ha fet més passable, agradable i entenedor.
dimarts, 3 de novembre del 2009
Lectura en veu alta
Així ella veuria les mancances i virtuts de la veu i la manera de parlar de cadascú.
I, per llegir bé en veu alta?
La forma de llegir en veu alta, en principi, depèn del tipus de text que has de llegir. No és el mateix una poesia que un conte, però malgrat tot cal:
• Llegir en silenci el text.
• Entendre el que diu.
• Procurar estar atent a la puntuació.
. Cal parar-se a les comes, punts i comes i els punts i observar si hi ha algun signe d'admiració o d'interrogació.
• Tenir un volum de veu suficient perquè tothom et senti, sense cridar.
• Obrir bé la boca per deixar sortir el so i que la pronúncia, sense exagerar, sigui clara.
• Donar el ritme (lent o ràpid) adequat segons el text i el missatge que es vol donar; és l'apartat més personal de la lectura.
Penso que la lectura en veu alta a tots ens sembla molt fàcil, però això de posar-nos davant el públic provoca nerviosisme i rapidesa en llegir el text.
dilluns, 2 de novembre del 2009
POEMA
Aquest video és una composició de imatge, text d'un poema i música de Whitney Houston - I HAVE NOTHING.
Per poder-lo fer he necessitat els programes seguents: audicity i el windows movie maker.
Per poder extreure la foto he utilitzat el google imatges i per finalitzar, per tant, escoltar el video, he necessitat el real player.
diumenge, 1 de novembre del 2009
Com parlar bé en públic de Joana Rubio i Francesc Puigpelat
El divendres 30 d'octubre, a classe de comunicació vàrem tinguer que presentar un resum dels sis primers capítols d'aquest llibre, de manera esquemàtica i sintetitzada, perquè ens servis a nosaltres per poder fer una presentació oral davant la classe o davant d'un grup de gent que ni coneixem.
A mi em va semblar un llibre molt interessant on s'hi podia trobar les diferents maneres per controlar els nervis i que el públic et prestès més atenció.
En el primer capítol penso que hi han les idees més importants del llibre , són aquestes:
CAPÍTUL 1 : LA IMPORTÀNCIA DE LA COMUNICACIÓ ORAL(pàg. 9-25)
Saber parlar bé en públic és una necessitat que es pot ensenyar i aprendre encara que hi ha gent que ho dubta. Però aquesta necessitat té uns impediments que posen traves a la comunicació oral cap els receptors. A continuació les aniré anomenant:
Control dels nervis : hi ha diferents mètodes per el seu control (efecte melic, l’adrenalina, una bona preparació, autoconfiança gràcies a la pràctica ,trucs pràctics com veure aigua , respirar profundament, somriure,parlar a poc a poc... i mètodes per si et quedes en blanc com fer un resum del que s’ha tractat fins aquell moment formular una pregunta al públic...)
Les quatre preguntes bàsiques que s’ha de fer un bon orador:
Objectiu: allò que l’orador vol aconseguir, el motiu.
A qui va dirigit: conèixer el públic informant-te a qui faràs la xerrada o acudin a al lloc abans de estudiar el públic.
Que s’ha de dir: s’ha de preparar el guió amb antelació que tindrà diverses parts connectades entre si amb un objectiu a aconseguir.
Mitjans a utilitzar: veu, llenguatge, recursos lingüístics, mitjans de suport i audiovisuals.
Ara nomès falta posar tots els continguts en pràctica!!